El ministre de justícia Ruiz Gallardón ha formulat en unes recents declaracions la seva voluntat política de dotar d’una nova regulació l’avortament de manera que es posi fi a l’actual pràctica sistemàtica d’avortaments per raons eugenèsiques. Recolzem aquesta actitud que en definitiva es fonamenta en la sentencia del Tribunal Constitucional sobre la primera llei de l’avortament en la que restringia i subratllava la necessitat de que la millora de l’estat del benestar fes innecessària aquesta pràctica i l’evident discriminació que significa que les persones amb discapacitat no puguin néixer. És un escàndol moral, per exemple, que els nens amb Síndrome de Down hagin desaparegut pràcticament de la nostra societat perquè la gran majoria d’ells són avortats. Heus aquí una gran hipocresia, d’una banda la societat diu que es preocupa per les persones que presenten aquesta diferència i al mateix temps a les que estan vives els hi comuniquen amb claredat que a tots els que pateixen aquesta situació física no tenen dret a néixer.

La vida és el primer valor constitutiu a partir del qual es fan possibles els altres valors humans. D’aquí la radical situació que significa el negar-la. L’entrada en conflicte amb altres drets dels que la dona és portadora ha de situar cadascun d’ells en el seu just valor i és evident que no n’hi ha cap més superior al del dret a viure.

Per oposar-se a la futura mesura s’argumenten casos extrems. Una vegada més s’intenta frenar la racionalitat a través de l’exageració i l’emotivisme. Exageració perquè no hi ha cap legislació que pugui ser bona si es fa considerant només fonamentalment els casos extrems. Emotivisme perquè la determinació del que està bé no és una qüestió d’opinió o preferències personals, sinó un fet objectiu que tota societat ben constituïda té capacitat per reconèixer. En aquest cas el bé és la vida.

Fuente: E-cristians